A mi tant se me’n dóna
que em negueu el pa i la sal.
Som una àguila.
Caius,
i si ens féssim
domadors
de caragols bovers?
Aniríem per les places
i cridaríem
uei, veniu,
us oferim
un espectacle insòlit:
caragols bovers
amb bicicleta;
boveríssims caragols
que toquen
Muñequita Linda
valent-se de les banyes.
Corre, corre,
cavallet de sal,
corre que plou,
corre, corre,
cavallet de sal,
que l’aigua
no t’és amiga
i et vol mal.
No us alarmeu, no he capolat ceba.
Plor; simplement.
*
Ai, mocador,
colomer
de pedaç.
Ai, Colomer
de la pau,
pedacet
de fil blanc,
colomer
de fils clars,
mocador
de la pau,
colomer,
pedaç blanc,
bandereta d’adéus,
colomer, ai,
ai, ai.
Fotografía de Chema Madoz
Tonina Canyelles (CV)
No és narradora, ni assagista, ni dramaturga, ni traductora, ni conferenciant, ni jove, ni es tenyeix els cabells: és poeta. Ha publicat Quadern de conseqüències (Palma, 1980; premi Marian Aguiló 1979 de les Festes Pompeu Fabra), Patchwork. Serigrafies d’Esperança Mestre i poemes d’Antonina Canyelles, (Palma, 1981), Piercing (Palma, 2005) i D’estructura circular (Palma, 2008).
Algunos poemas inéditos
De nit, quan ja han tancat el temple,
els sants baixen de les peanyes,
surten dels seus enfonys,
s’espolsen les pregàries dels vestits,
beuen el vi de les canadelles,
es reparteixen els diners de les bacines,
es despullen i es posen a cardar i a cardar
la llana negra dels nostres pecats.
I aquella que deia ser de París
li va fer un francès
sintàcticament perfecte.
En cordar-se la bragueta,
s’ hi trobà algunes faltes d’ortografia
imperdonables.
Sent feixuga la consciència,
fa un acte de contricció,
es confessa de tots els pecats
i, alleujat i net,
demana una hòstia
de noranta-cinc sense plom,
engega el motor,
pitja l’accelerador
i se’n va.
Les paraules són la carn,
el pa, el peix i la verdura;
l’oli, l’aigua, la sal i les espècies.
Les paraules són el vi, el ganivet i l’olla;
el plat, la boca, la cullera i el foc.
Este último poema pertenece a su último libro D’estructura circular.
Tonina Canyelles presenta la seva darrera obra poètica
Tonina Canyelles, poetessa mallorquina de profunditat
tonina, canyelles, poema
tonina, canyelles, poema
Si alguien tiene la capacidad de sintetizar lo humano y lo divino en un parell de versos, es Tonina Canyelles. Su poesía evoca y provoca. Una maravilla en estos tiempos en que a casi nada se le llama por su nombre.
Estos siete poemas pertenecen a su último libro Piercing, publicado en 2005 en Lleonard Muntaner editor.
Desconfii de la gent deshabitada.
Tem la gent deshabitada. Em fa por la gent deshabitada
Perquè em poden matar
i deixar-me viva.
Tu que coneixes
els homes i els cavalls,
parla’m una mica dels centaures.
Una pedra damunt una altra pedra;
així la vida i la muralla.
La meva infancia i jo
som dues vides
que a vegades ens trobam
en una foto.
-El sexe o la carta nàutica?
-L’atzar i la deriva.
M’embargaren la paraula
perquè devia temps al silenci.
Mira’t ulls endins,
veu-te.
Necesites cremar els mobles
i canviar totes les cortines.
Entradas
Comentarios
